La Llegenda de Puente Villarente

La llegenda del “Puente de Villarente”

Quan va arribar al “Puente de Villarente”, el pelegrí estava massa malalt per poder seguir, així que algunes gents pietoses del lloc ho van acomodar a l'hospital (sobre les ruïnes s'ha aixecat després el que, pròxim al pont, es pot veure en els nostres dies) i es maldar a salvar-li la vida. No va ser fàcil tasca, ja que a més del greu “tabardillos” que patia, els seus cuidadors van haver de lluitar contra totes les fatigues i misèries que se li havien anat pegant al pelegrí des que va sortir de casa pairal allà a Navarra. Però al final ho van aconseguir. Tots van comentar que aquella curació havia estat un miracle potser del mateix Santiago, però tots van pensar també que una gran part de la mateixa calia atribuir a Isabel, que va cuidar el pelegrí amb el màxim afecte.

Isabel era d'un poble proper a Sahagún. Filla de pagesos rics, gairebé “hidalgos”, havia arribat amb els seus pares a Villarente per vendre algunes terres, propietat de la seva mare, oriünda del lloc. Volien desfer-se'n abans de marxar amb Don Fernando, fill del Comte Ansúrez, el seu senyor natural i benefactor, a poblar terres andaluses, un comtat que el Rei Don Enrique li havia donat com a premi a la seva fidelitat en les recents lluites civils que havien posat en perill el seu tron.

Tot i estar allotjats a casa d'uns oncles, la noia, falta d'amigues, sentia una mica desplaçada, raó amb la qual es justificava a si mateixa de la seva excessiva dedicació a l'Hospital. No obstant això, durant la llarga convalescència del pelegrí va poder veure-se'ls junts durant llargues hores, desatenent a altres pelegrins malalts. Primer, asseguts al banc davant de la façana de l'Hospital, parlant de les seves coses o admirant en silenci la meravellosa horta per la qual corre el riu Porma. I després, passejant per ella, o asseguts sota l'ombra dels àlbers que hi abunden, mirant tendrament als ulls.

I va arribar l'inevitable. Restablert, el pelegrí hauria de prosseguir el seu viatge cap a Santiago. El dia abans de la partida, asseguts baixa un dels arcs del pont, “Pedro” tenia la seva mà oberta, recolzada en l'estrep i Isabel, amb una daga, va gravar a la pedra el seu contorn. Després, tremolosa, va posar la seva sobre l'empremta i li va demanar que fes el mateix. Al final, la mà femenina petita, com un ocell en vol que busqués protecció apareixia completament dins de la de l'home. Després, Isabel va gravar en el centre una creu i va dir: “Pedro”, si em jures per Déu, nostre Senyor, que a la teva tornada de Santiago, dins de trenta-cinc dies per tant, el 14 març estaràs aquí mateix, jo, a meu torn, et juro que no m’ha aniré a Andalusia. Ens casarem i marxarem junts a la teu Navarra.

Enamorat de la noia, així ho va jurar el pelegrí. Aleshores ella va afegir: Aquest dia quan posis la mà cap aquesta creu i diguis: «Isabel, veuen», pel Déu a qui acabes de posar per testigo Isabel tornarà. I posarà també la seva mà sobre la creu, jurant no separar mai més del teu costat. Però, ja saps, ha de ser precisament aquest dia i no un altre, ja que el catorze vindrem a Villarente per acomiadar dels nostres oncles i si llavors no estàs aquí pensaré que m'has oblidat i em tornaré amb els meus pares a Sahagún. L'endemà partirem cap a la Andalusia amb la caravana de miseñor Don Fernando, que ja ha començat a formar-se en Sahagún.

Va guanyar “Pedro” el jubileu a Santiago de Compostela i de seguida va emprendre el camí de tornada per estar en Villarente en la data jurada. Van ser uns dies molt durs, doncs va ploure torrencialment en tots ells, convenint el viatge en un martiri. Tot i això, Pere va dormir en un Lleó mig inundat el dia dotze de març i dalt a Puente Villarente un dia abans de la cita.

També va ploure aquest dia i el riu Porma, que ja anava crescut, es va desbordar, presentant a la tarda un aspecte aterridor. El nivell de les aigües havia pujat tant que la vega apareixia completament inundada i el tauler del pont gairebé havia desaparegut. Troncs d'arbres travessats entre les piles del llanguíssim pont havien retingut mala herba i s'havien anat encegant seus vint ulls, detenint gairebé el corrent. El pelegrí va intentar arribar a l'arc sota al que havien gravat la creu, però no va poder. Era impossible fer-ho des d'aigües amunt, ja que l’hi impedia la barrera vegetal i molt més venint des d'aigües avall, per la violència del corrent. Quan fosquejava, “Pedro”, exhaust i masegat, es va sentir impotent i descoratjat i desistir d'arribar: Demà, si no aconsegueixo posar la mà sobre la nostra creu i dir «Isabel, vine», sé que Isabel no vindrà i la perdré per siempre. Se ensorrar desolat sobre un pedregar per passar la nit, tan a prop del pont com va poder, resant i demanant-li a Santiago un miracle que li permetés l'endemà posar la seva mà sobre la creu i dir les paraules màgiques que farien arribar-hi la seva estimada. Semblava impossible si s'escau, i ja que res podria aconseguir que en una nit les aigües baixessin tant com per deixar el pas expédit fins l'arc i al descobert el seu gravat. Va passar la nit plorant, aclaparat i ple de tristos pressentiments.

En la foscor el soroll del riu va anar en augment, el que li indicava sense necessitat de veure-ho que l'avinguda no només no havia remès, sinó que havia anat a més. El pelegrí va pensar que l'alba li mostraria aquella cruel impossibilitat, de la qual ara ja estava gairebé segur. No obstant això, va resar amb força a Santiago, demanant-li que realitzés el milagro.Y el miracle es va produir. Quan es va fer la llum, “Pedro”, sorprès, va veure que el pont havia estat danyat en alguns trams i fins i tot s'havia mogut en uns altres. Alguns estreps havien cedit, movent-se aigües avall, arrossegant amb ells una gran quantitat de grava i còdols, que havien format una mena d'esperó una represa amb passadís que els permetria arribar fins a la creu, ara lliure de les aigües, sense ni tan sols mullar-se els pies.El pelegrí va córrer, doncs, fins a la creu, va posar la mà sobre el gravat i va cridar: Isabel, vine! I quan va alçar els ulls, va veure arribar a Isabel de lluny, corrent pel camí, miraculosament lliure de les aigües, entre els àlbers, agitant “Aleve” els seus braços.

Tot i que el pont ha estat reparat posteriorment, mai més va tornar a recuperar el seu perfecte alineament i horitzontalitat, persistint les seves gepes. Com em van explicar, us ho explico. Si no creieu aquesta història, apropeu-vos fins Villarente i busqueu amb cura en la base de l'estrep d'un dels primers ulls del pont, podreu veure un tosc gravat que representa dues mans una, petita i delicada, dins d'una altra, fort i gran i al centre una creu, que van gravar “Pedro” i Isabel, una parella de joves enamorats, mes i mig abans de la gran avinguda del riu Porma de l'any 1396.