dissabte, 23 d’abril del 2011

Etapa-20 Astorga - Rabanal del Camino

Aquest dissabte, 23 d’abril, ens despertem als voltants de les 6 del matí i a dos quarts de 7, per recorre 20,5 Kms., una etapa en comparació curta que no a de portar gaires enrenous, comencem a caminar, sortim de l’alberg al carrer cap a l’esquerra, a la cantonada tombem a la dreta,  seguim les senyals grogues fins trobar un passeig paral.lel a la LE-142, per on baixem suaument fins a l'altura de Valdeviejas.


a un quilometre de Astorga trobem l'ermita de l'Ecce Homo, construcció del segle XVIII que va ser restaurada completament el 2007, el seu ermità, matina i segella i també facilita credencials,  a continuació travessem aquest poble tant petit, que deixem enrere i salvem l'autovia A-6, per un pas elevat.
Un caminador al peu de la LE-142 ens espera per conduir-nos desprès de travessar un altre cop el riu Jerga, per un paisatge que a poc a poc comença a ser diferent, ja estem més envoltats de rouredes i pinars i ens trobem a l’horitzó envoltats de muntanyes que poc a poc ens embolcallen fins a Murias.


Aquesta es una població típica maragata a la qual entrem després de salvar la llera del riu Jerga. La parroquial de San Esteban, del XVIII, queda a mà dreta i travessem Murias per un carrer lateral, on hi ha la fonda i l'alberg privat.
Sortim del poble per una pista de grava envolcallada a banda i banda de matolls. Una llarga recta de més de dos quilòmetres ens porta a creuar la LE-142, carretera que deixem per un caminadors enganxat a la LI-CV-192.


A prop de mitja hora després arribem, ascendint de forma molt suau, al centre de Santa Catalina de Somoza. També es un antic poble de traginers maragatos, com tots els dels voltants i de fortes cases amb portalons de doble fulla sempre pintats d'algun color primari, seguim pel carrer Real.
Fins trobar un bar que també es alberg a on parem per esmorzar, aquí ens tornem a retrobar amb les noies de Guipuscoa, a les que ja no tornarem a veure més, un cop esmorzats ens acomiadem i seguim a les afores del poble per uns caminadors de la LE-CV-192 que, de nou en un ascens gairebé imperceptible, ens acosta fins a la població de El Ganso.


A l’entrada del poble les senyals del camino ens desviant a la dreta del calle Real fins trobar el Bar Meson Cowboy, aquí la Marga es desinfla i desprès de seguir patint totes les jornades el dolor d’una tendinitis ja no li permet seguir.
Té el peu inflat i dolorit,  per tant decidim que com estem molt a prop del nostre final del camino, que ella es quedara aquí amb les motxilles i jo podré així seguir més lleuger fins a Rabanal a buscar el cotxe i anar-la a trobar.
I així o fem li deixo la meva motxilla i segueixo el camí fen un gir a l’esquerra, vaig a trobar la Calle Real, cantonada  amb la Esglèsia de Santiago.
El mateix carrer Real es la carretera LE-CV-192, que anirè seguint, en alguns trams per un caminador, que de vegades s'estreny i obliga a caminar sobre l'asfalt, encara que també s'eixampla al costat d'una pineda replantada per l’explotació forestal, com que em sento en forma i no porto la motxilla, en ve de gust còrrer una mica i així o faig pràcticament vaig recòrrer tot el trajecte fins a Rabanal corrent.
Després deixo a mà dreta passem de llarg la cruïlla a Rabanal Viejo i Maluenga i després del riu de Rabanal Viejo, abandono la carretera per prendre una senda que puja entre un roureda, que vaig còrrer molt bé i segur.
Avanço enganxat a una tanca rematada de creus fetes amb pals dels pelegrins que s'aturen a col.locar el seu, durant les diferents etapes ja n'hem trobat d’altres similars.
De nou al costat de la carretera i a un quilometre i mig del final, veig a mà esquerra, el monumental i centenari roure del pelegrí, conegut pel sobrenom de carballo de Fonso Pedredo.
A mà esquerra deixo l'ermita del Cristo de Vera Cruz i abandonem la carretera per entrar per la dreta a Rabanal, aquí deixo de còrrer perquè hem fa una mica de vergonya, sense motxilla, com si paques i segueixo a peu, però a pas valent.


Aquí a la cruïlla de la carretera amb l’entrada que ens porta a l’alberg i al carrer Real, amb trobo amb un bon manat de bens, amb els que faig broma, provocant-los, segueixo i el primer que faig es anar a encarregar un Cocido Maragato, del que ja ens han parlat molt i es típic d’aquesta comarca, desprès veig per última vegada la parella de dues dones del nord d’Italia, mentre baixo pel carrer passo per l’alberg per dir-lis el que passa i que si no veuen el cotxe, es que l’he agafat jo.
Així que agafo el cotxe i vaig a buscar a la Marga, arribo i la trobo igual que l’he deixat, agafo les motxilles i carrego el cotxe i agraeixo l’atenció el jefe del Meson.
Arribem a Rabanal i pujem a la nostre habitació, que ja teniem guardada per duxar-nos i tornar a curar els peus a la Marga.
Desprès anem a dinar al “Mesón El Refugio”, un esplendit “cocido maragato” per cada un.
A sigut genial, aquí primer ens han servit tot el tall de l'olla desprès els cigrons i la col i per últim la sopa, el més complicat desprès es aixecar-ta de la cadira i caminar.
Amb la panxa tant plena decidim anar a caminar una mica i ens arribem fins l’Ermita del Bendito Cristo de la Vera Cruz del segle XVIII, gestionada per una junta veïnal, la que trobem tancada.
Aquesta guarda una imatge que s'ha guanyat, entre els feligresos, la fama de concedir favors. Cada any, el 14 setembre organitzen una processó en agraïment als desitjos complerts. En ella, porten un pal en forma de creu, que consta de vint-i-quatre forats per posar espelmes. La tradició mana posar una per cada miracle concedit, i es diu que rara és la processó en la qual queda lliure algun forat.
Al tornar cap al poble davant mateix del nostre l’alberg “La Senda”, comencem a baixar els xais per un marge de pedres i a creuar el carrer per anar a trobar la carretera, tot un espectacle ramader d’antiga tradició en aquesta comarca típica d’aquests pobles i al que gaudim de ple, durant uns quants minuts.
Desprès a l’hora de sopar anem a veure el nostre amic Javier del Real Madrid de la “Posada El Tesin” al costat mateix de l’alberg i ens prepara un bon sopar, deu ser perquè sap que tornarem el proper estiu, es broma.
El cas es que la nostre intenció era menjar algú lleuger desprès del “cocido” i jo vaig acabar menjant uns xurrasco que no mi cavia ni a travessat, una passada, i desprès li vaig demanar postres i en va porta els que tenia guardats per ell, desprès fem pata la xarrada, a estones entre client i client.

A l’hora anem a dormir pensant amb la tornada amb el nostre cotxe, contant que el proper estiu tornarem a aquest petit però encantador poble per tornar a començar la nostre etapa d’estiu’11 del camino.
Ja sabeu fins aviat i “Buen Camino” Peregrino.

divendres, 22 d’abril del 2011

Etapa-19 San Martín del Camino - Astorga

San Martín del Camino
Aquest matí ens llevem a les 7:00 i comencem a caminar a les 7:30, per recórrer una breu etapa de 24 Kms., ja de bon matí sota la pluja, travessem San Martín al costat de la N-120 i seguint els senyals anem a prendre el caminadors de graveta fina que avança paral·lel a la carretera nacional.
Als camps de la nostre dreta podem veure cultius de blat de moro i petites extensions de vegetals, que avui degut a la pluja de tots aquest dies estan inundats, curiosa situació observant la bona xarxa de canals i sèquies. Passem de llarg el desviament a Santa Marina del Rey i Villavante.
Més endavant el camí es troba amb el Canal de la Presa Cerrajera, un lloc amb una romàntica Llegenda mossàrab entre Alíatar i Zaida, que obra una via de reg del Órbigo Les seves primeres notícies es remunten al segle XIV.

Després ens allunyem de la N-120 per la dreta i passem al costat d'un bonic dipòsit d'aigua en maó, que podem observar des de lluny. Aviat creuem la carretera provincial a Puente de Órbigo.
Immediatament s'interposa davant nostre el riu Órbigo, que flueix sota el prolongat pont del Paso Honroso, a on amb els seus 19 arcs de ferrea roca Suero de Quiñonez va reptar el 1434 a tot cavaller que pretengués creuar-lo.
Aquest cavaller potser és el més conegut de Castilla-Lleó desprès de “El Cid Campeador”.
Nosaltres sí que el creuem, ara es troba en obres i en aquesta situació no li vaig trobar cap punt que m’agrades per fer-li una foto, un altre cosa que et crida l’atenció és, perquè tant de pont per tant poca aigua i es que degut a la quantitat de preses que s’han anat construint, el nivell del riu a anat baixant molt, a la Edat Mitjana el riu era molt caudalós i d’aquí la necessitat d’aquesta construcció monumental.

Tot seguit accedim a Hospital de Órbigo, on ens rep l'església de San Juan Bautista, dels antics hospitalers, la “espadaña” sol suportar més d'un niu de cigonya del segle XVIII.

Des del centre d'Hospital de Órbigo, avancem pel mateix carrer principal i en un carrer a la nostre esquerra trobem un bar grandiós a on entrem  per esmorzar, vam estar molt bé, desprès ens vam tornar a trobar amb la Cristina de Logronyo i el noi de Roma, un cop hem agafat forces seguim les indicacions fins la sortida, on una senyal clavada en un pal mostra les dues possibilitats per a escometre la resta de l'etapa.

De front continua la traça històrica per un caminadors paral·lel a la N-120, a la dreta el camí s'encamina cap a Villares de Órbigo i Santibáñez de Valdeiglesias per un paisatge agrari i de muntanya baixa. Ambdues opcions s'ajunten en el creuer de Sant Toribio.
Nosaltres triem l’opció de seguir per la traça històrica, perquè era un parell de quilòmetres més curta i la Marga necessita fer el recorregut just i necessari, encara que més avorrit, no crec que haguès gaire diferencia entre un traçat i un altre.
El més significatiu que per aquí no passem per cap poble i anem recorrent camps i més camps del “paramo” per una pista còmoda i ampla en la que tenim que anar sortejant els bassals, encara que des de la bifurcació de camins a deixat de ploure i  ens podem treure els impermeables, desprès d’uns 10 Kms. arribem a trobar l’unió de camins.

Just al “Crucero de Santo Toribio”, on unes taules conviden a un piscolabis, que alguns aprofiten, nosaltres no i a demés encara que sembli increïble, avui estava a ple sol.
Aquest excel·lent mirador sobre San Justo de la Vega, la ciutat d'Astorga i la muntanya Teleno, que amb els seus 2.188 metres és el cim més alt de les muntanyes de Lleó. En aquest mateix lloc, al segle V, el bisbe d'Astorga, després de ser expulsat de la seva seu, va proferir: "De Astorga, ni el polvo".

Baixem del mirador del crucero per entrar a San Justo per una travessia, on tornem a veure el pelegrí coreà per última vegada.
Nosaltres travessem aquesta localitat pel carrer Real i encuriosit i sorprès, li faig una foto a un cotxe Mercedes molt antic i molt ben cuidat, a la sortida del poble passem pel costat de la “iglesia de los Santos Justo y Pastor”.

Ja a les afores salvem el riu Tuerto per una passarel·la metàl·lica ajustada al pont de la Molinería, a on comença la Vega i uns metres més endavant deixem el passeig i prenem una pista que avança al costat d'una nau.
La pista desemboca al riu Jerga, que el sortegem per un petit pont de probable origen romà.

Desprès girem a l'esquerra i ens acostem fins a la passarel·la metàl·lica que salva les vies de tren de la línia Palencia -La Corunya.
El pont és un marejador laberint de rectes i altures que ens proporciona una bona i primera visió general d’Astorga i que desprès d’aquesta entortolligada giragonsa, ens situa al costat del primer dels albergs d'Astorga.
Passem de llarg i creuem la desmantellada via Plasencia-Astorga i després de la rotonda decorada amb el nom romà de Astorga: Asturica Augusta, per fi hem arribat a la capital de la petita comarca de la Maragateria, ara pugem una dura costa que ens apropa a l'alberg dels “Amigos del Camino” i al conjunt al voltant de la Plaza Romana.
Format per la Capilla de la Cofradia de la Vera Cruz i l'església gòtica de San Francisco i del Convento de los  Padres Redentoristas. Ens dirigim rectes direcció a la Catedral que es troba pràcticament a l’altre costat de la població, durant el recorregut travessem una plaça encapçalada des del seu centre per un impresionant Tamarit (Tamarix Gallica L.), esplèndid tot ben florit.

En poca estona arribem davant de la colossal catedral de Santa María i el Palacio Episcopal de Gaudí, (que ja vam volta tal com us vaig descriure en l’article Semana Santa- La Tornada al Camino) i poc més de cent metres de la porta de la Catedral en un estret carrer arribem a les 14:20 a l’alberg de San Javier (8€ c/u.).

Arribem i ens instal·lem, les escales de pujar al primer pis a les sales dormitori, deu ni dó el que grinyolen! son de fusta, aquest es un antic edifici reformat, per cert amb molt de gust i acollidor.
Ara fem la tradicional dutxa i canvi de roba neta i un altre cop al carrer, que entre tot plegat sens a fet molt tard i tenim una mica de feina en trobar un lloc per dinar, al final en trobat un bar-restaurant modest, en el que hem dinat molt bé.
Després anem a descansar una mica i en aquestes que arriben unes noies de La Rioja molt simpàtiques i mentre la Marga intenta descansar, jo mantinc una agradable conversa.
Al voltant de les 18 sortim a donar un vol i ens trobem davant de la Catedral i que un altre vegada no podem visitar, acabant de tancar les portes davant el meu peu.
Aquí mateix ens trobem les noies de Guipúscoa que vam fer amistat en San Martin i un senyor molt peculiar o friky se’ns para i ens aconsella visitar un edifici que fa cantonada amb el mateix del carrer del nostre alberg (calle Porteria) i davant de la catedral, La Casa del Sacristán, aquest senyor ens explica en cinc minuts tota l’historia, com no teníem res millor a fer i era gratuït entrem, nosaltres i les noies basques.
A l’entrada de l’edifici ja una petita botiga de records i per un costat accedim a una antiga escala estreta i dreta que ens puja al primer pis, durant el trajecte podem veure les curiosos portallums de canya, penjant al buit.
Al primer pis podem observar amb tot luxe de detalls una cuina Maragata del que ens han explicat, que van cuinar per a Napoleó, seguim admirant els gerros i objectes de fang del rebost i seguim pujant al pis superior i trobem una col·lecció de quadres dels reis de Lleó elaborats per semblança d’originaris actuals, molt entretingut i original.
Desprès sortim al carrer i ens separem, la Marga i jo anem a volta i a recorre aquestes places enllaçades per un carrer principal, davant el “Ayuntamiento de Astorga” ens trobem la sortida d’un pas de setmana santa, el que ens entreté una estona, anem voltant i xafardejant, és impressionant la quantitat de confiteries i tota mena de botigues on venen xocolata de mil maneres i colors fet a Astorga, (aquí també hi trobareu el Museu de la Xocolata), nosaltres com tenim el cotxe que ens espera a la propera etapa on acabem, hem pensat que ja pararem a la tornada cap a casa, per no carregar a les motxilles amb la xocolata i les mantegades, els que heu passat per aquesta magnífica ciutat romana, ja sabeu de que us parlo, passejant i sense adonar-nos tornem a estar a l'alberg.
Ara mentre sens fa l’hora de sopar ja ens anem a preparar com cada dia l’etapa següent i desprès al mateix carrer trobem, que ja hem vist abans passejant, un local en el que entrem a sopar, no us vull fer dentetes però vam menjar d’allò més bé, la Marga es va encapritxar d’una bonica ampolla d’aigua de la marca Mondariz, que resulta que era retornable, però al final amb simpatia ens la van regalar.

Ara si, anem a dormir que tenim que descansar per assolir l’última etapa d’aquesta Setmana Santa. Bona nit.