dijous, 21 d’abril de 2011

Etapa 18 -León - San Martín del Camino


León
Avui no ens llevem tant dora perquè la Marga podes descansar millor els seus peus, i perquè aquesta etapa només es de 26Km., així que a les 7:00 preparem els estris i a caminar, la Marga va molt malament de peus només començar i inclòs ens rumiem si abandonar o seguir, voltem per davant de la impresionant “Catedral de Santa María de Regla de León”, d'estil gòtic i també anomenada "pulchra leonina", per la seva inigualable bellesa i parem a un bar a fer un cafè.
Seguim per aquest monumental ciutat, que fa que alentim el pas per poder observar els edificis amb historia i més endavant, també passem per davant de la romànica "Basílica de San Isidoro".
Anem seguint les fletxes grogues per sortir del nucli urbà fins arribar a passar pel davant del “Parador de Turismo y Museo Hostal de San Marcos”, que originari del segle XII, a  la Edat Mitja, va ser un hospital de peregrins, val la pena parar ni que sigui per gaudir de la seva exultant ornamentació barroc “plateresca” de la façana.
Al davant de la porta central del “Parador”, trobem el "crucero de San Marcos", una escultura en bronze d'un pelegri, del qual li fem companyia i el fotografiem.
Seguim travessant pel davant de tot l’edifici històric i pel seu extrem trobem les indicacions que ens portan a creuar el Riu Bernesga, afluent del Riu Esla.
Més endavant arribem a trobar una pasarel·la peatonal sobre les víes, que creuem per entrar en Trobajo del Camino.

Continuem caminant i per la cera de la dreta, es pot veure l’ermita en maó de Santiago Apóstol del XVIII. Anem seguint els senyals grocs i a la sortida passem pel costat d’unes bodegues.
Tot seguit travessem un polígon indutrial fins arribar al costat d’una gasolinera a la N-120, amb molt de compte pel caminal i arrant del tràfic arribem al poble de la Virgen del Camino.


Es tracta d’una altra localitat satèl·lit de León, per la que anem caminant travessant els seus carrers fins tornar a trobar la N-120, que anem seguint al llarg de edificis de ciment, aquí veiem un bar de barri senzill, però gran i parem a esmorzar, seiem en una taula que la paret ens fa de 
respaldo i podem encarar tota la barra del bar, mengem uns bons entrepans observant l’activitat de la clientela diaria d’aquesta hora i continuem el camino seguint les fletxes fins arribar a passar pel costat del Santuario de la Virgen del Camino, de 1961 i podem observar encuriosits i sorpresos una façana encapçalada per  tretze escultures del escultor barceloní Josep Maria Subirachs, del qual em considero un 
admirador, des de que vaig descobrir-li varies obres a Montserrat, ara creuem cap a l’esquerra la N-120.


Continuem i passem pel costat de la Fuente de El Cañin, amb una altre escultura al peregrino i una petita basa al costat, al fons podem observar unes bodegues, aquest espai es molt maco, llàstima que el desllueix la brutícia.


Desprès trobem i passem pel costat del cementiri i seguim per un caminal paralel a la N-120 continuem fins creuar la A-66 per dins un túnel.
Més tard podem veure unes antenes quant arribem a un pujol i ara de baixada anem a trobar unes naus industrial, des d’on ara tornem a trobar-nos la N-120 per un voral travessant “tierras del Pàramo”, terreny ben ras i desabrigat que ens acompanyara fins trobar Valverde.



Travessem Valverde per la vorera de la N-120 i podem admirar la modesta església parroquial contemporània de “Santa Engracia”, edificada al 1961, conserva al seu exterior la torre de l’antiga església amb una curiosa espadanya i un munt de nius de cigonyes, que quasi be tapant els buits de les arcades que formen el campanar, a la sortida del poble tornem a retrobar el caminal que ens porta fins el següent poble.



Arribem a aquest poble que recorrem al llarg de la carretera, passem per davant de la casa del “Peregrino Agapito Trigal López, que amb el  seu lema "Un amigo del camino y del peregrino" ens deixa en un banc davant de casa seva unes caixetes amb fruites, caramels, etc. i en una senzilla taula, el segell per poder estampir les nostres credencials.
Continuem per la vorera de l’esquerra plena de bars, que caldrà aprofitar per donar-nos un respir i un capritx, entrem en un que te un bon pati davant de la seva porta que es diu El Yantar del Camino.
Aquí la Marga dins la seva ràbia continguda i la seva desesperació, reconeix junt amb la seva tosudaria que no pot caminar més, el martiri de les butllofes de l’etapa d’ahir li estan fent passar una mala passada a l’etapa d’avui.
Com que, per arribar al nostre destí que tenim fixat quedant poc més de 11 Kms., decidim  trucar un taxi(27€), que em faciliten els del bar, i en uns 10 minuts ja el tenim aquí, travesso la carretera mentre veig allunyar-se la Marga, desfeta i resignada, a mi, em queda un nus a l’estomag, deu ser perquè no estem acostumats a separar-nos.
Jo m'acabo la cervesa que m’estava prenent i continuo sol, amb el taxista hem quedat que la portaria al primer alberg que hi ha al mateix entrar a San Martin del Camino.
Segueixo caminant pel caminal al llarg de l’avorrida i sorollosa N-120, sense cap objectiu clar per admirar al llarg del “páramo” sense horitzó, fins arribar a Villadangos.


Aquesta població massificada d’edificis, bars i comerços al llarg de la N-120, que ens acompanya durant tota l’etapa, a la que no li trobo cap interès, sinó sigués perquè va ser lloc de celebració de la batalla entre tropes d'Alfonso I, El Batallador, rei d'Aragó i Navarra, i les de Doña Urraca, reina de Lleó i Castella.
No passaria de ser un enfrontament més entre els que van assolar durant segles els regnes cristians si no es donés la curiosa circumstància que tots dos contendents eren esposos hi a més tots dos descendents directes de Sancho el Major de Navarra.
El queva començar sent un ambiciós pla matrimonial per integrar en un de sol tots els regnes cristians peninsulars va acabar en una permanent guerra civil a Castellà en la qual la reina comptava amb el suport de la noblesa i el clergat i el rei amb la de la burgesia de algunes ciutats.
Finalment la situació es va fer insostenible i va derivar en l'anul·lació del matrimoni tres anys després de la batalla.



Segueixo les senyals del “Camino”, aquí avanço un corea amb el seu barret típic asiàtic, ara travesso un canal de reg i una zona arbrada i ombrívola d’uns 400 metres, entre mig de pollancres, aquí trobo una font i un peregrino que fa el camí a cavall “hidalgo”.
Tot seguit tornem a la familiar N-120, que travesso per anar pel caminal de l’esquerra, mirant per endavant la recta, tediosa, avorrida i transitada de 3,8 Kms., per arribar a San Martín, que no s’acaba mai, des d’aquí ja es pot apreciar un diposit d’aigua que sembla un ovni a sobre d’una columna.


Desprès d’aquest últim suplici de recta, per fi veig abans d’arribar al poble, a la meva esquerra l’alberg Vieira i la Marga estenent roba.
Ja s'havia dutxat, curat els peus, rentat la roba i ja l’estava estenent, tot fen temps perquè jo arribés.


San Martín del Camino
Entro a l’alberg a trobar la Marga i m’acompanya a l’habitació de 2 lliteres (7€ c/u), de moment no tenim companyia i només estem nosaltres dos.
Em dutxo i ens quedem al mateix alberg a dinar, a sigut l’opció més pràctica, però no a sigut la millor, la cuinera (la mestressa) manava al seu home (que era cambrer), i passa, que tot seguit ens assentem en una taula llarga amb companyia de la Cristina de Logronyo i el noi de Roma, que durant el llarg d’aquesta etapa ens hem anat veient i saludant, també 4 noies molt maques de Guipúscoa, que són els “peregrinos” amb els que més conversem i critiquem al nefast dinar i servei, desprès de tot un seguit de despropòsits.


Desprès de dinar anem a descansar fins les 18 hores, mentres, van arribar dues dones del nord d’Italia, per compartir l’habitació amb nosaltres, ens va sembla que eren parella i que tenien una mica de mal rollo entre elles, suposo perquè el “camino” al ploure es tornava mes dur i complicat.

Desprès d’intentar descansar vam anar a donar una volta pel poble, passant pel davant de l’impressionan diposit d’aigua, que no et deixa indiferent.


La veritat es que vam anar per veure si trobavam algun lloc que ens agrades per sopar, però només vam trobar dos bars, un davant de l’altre a banda i banda de la carretera N-120, plens de gom a gom, a tot això va començar en un moment a caure el diluvi universal i ens vam afanyar per tornar el més ràpid possible al nostre alberg, durant el camí vam passar per davant d’un altre alberg “Ana”, del que no us puc donar cap indicació i del múnicipal que es troba tancat i barrat.
Aquí a l’alberg ens vam anar ajuntant tots al voltant de la taula del menjador, que també feia d’espai social i de tot, la tormenta va tornar la tarda de negra nit i no teniem llum per llegir i els amos ens l’escatimavan, uns ronyes de “cuidao”, havien habitacions sense llum, el passadís que fa de distribuïdor de les habitacions, també i faltava llum, etc.

Com no havíem tingut prou a l’hora de dinar, no vam tindre més remei que sopar aquí, “Dios mio, por mis muelas”, quin desastre, ja no us explico res més, perquè tot porta la mateixa línia de conducta i eficàcia, així que fars de tot, per fi va arribar l’hora d’anar a dormir, el “camino”, es el que te, vam passar per un alberg pèssim, però també vam conèixer una gent molt maca.
Bona nit, fins demà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada