dimarts, 19 d’abril de 2011

Etapa 16- Terradillos de los Templarios - El Burgo Ranero

Ens aixequem a les 6:00 del matí i a dos quarts ja estem caminant per un petit andadero que ens porta a la carretera local P-905, que ens portarà amb un cel amenaçador despertant el dia i durant 1,4 Kms., a seguir per un altre “andadero” entre el cereal tendra i verd i fileres de pollancres, disposades al costat dels rierols de San Juan i de la Vaga.


Aquest paisatge ens acompanya fins al petit poblet de  Moratinos,
La elusió al Camíno de Santiago en el nom de San Nicolas del Real Camino es remunta a l'any 1183 quant Alfonso VIII de Castilla dóna als templers l'església de San Miguel de Moral de la Reina a canvi de San Nicolas, segurament per fundar aquí un hospital el gran magnat senyor Tello Téllez de Meneses. Des de 1554 les dominiques van aconseguir administrar aquest hospital.
Construit en la seva totalitat del ja característic adobe de fang i de vegades amb palla i el primer que veiem de lluny i llueix es del celler "Castillo" de Moratinos, excavats en un turó. (una construcció que tant a la Marga com a mi, ens va encuriosir), A l'alçada de l'església de Santo Tomás de Aquino,  girem a la dreta i sortim de la localitat.
(L’esglesia de “Santo Tomás de Aquino”, va ser construïda amb maons entre els segles XVI y XVII. En el interior hi ha una talla de la Verge amb el Nen Jesús del segle XVI).



Seguim per un andadero uns dos quilòmetres i mig, a on el matí es va enfosquin cada cop més i ens comença a caure gotetes de pluja, fins arribar a San Nicolas del Real Camino," havia al segle XII un hospital de leprosos regit per canonges de Sant Agustí" es el darrer poble palentino que pertany al municipi de Moratinos, passem per davant l’esglesia de San Nicolàs una tipica construcció de maons.
En el presbiteri, i en un retaule del segle XVIII, és conserva i venera una escultura del sant, nosaltres passem sense parar en aquest petit poblet d’uns 70 habitants.
A la sortida travessem el riu Sequillo, (i ens adonem que pel darrere ens segueix un peregri de prop japones, amb el que ens anirem veien fins l’entrada a Astorga) i girem a la dreta per seguir pel “andadero” que avança a la vora de la N-120.
Caminant per la senda trobem un retol que límita entre Palència i Lleó, molt a prop de l’autovia, progressem en paral.lel a la N-120 i després de creuar-la per sota seguim
i passem el riu Valderaduey per un pont de pedra. Accedim així a una esplanada arbrada on es  troba davant mateix del pont de pedra l'ermita de la Virgen del Puente de Sahagún, del segle XII, una obra major de lo que es coneix amb el nom d’arquitectura mudéjar.


Aquí comença la pluja a apretar una mica més, de forma discontinua com ens va fent tot el matí, un camí ens dirigeix ​​fins Sahagún, evitant la N-120 per sota, accedim al nucli urbà d'aquesta localitat lleonesa.
Després d’arribar a la ronda de l’estació, creuem el pont sobre les vies, passem al costat del alberg municipal
i continuem pels carrers La Ferreria i Antonio Nicolá a on preguntem si ens podem orientar per anar a algun lloc a esmorzar i seguint les seves indicacions molt a prop ens trobem a la Plaza Mayor, aquí en un bar molt acollidor esmorzem.
Desprès tornem els nostres passos enrere fins tornar a trobar el carrer Antonio Nicolás i com la Marga ja es nota les butllofes als peus, entrem a una Farmàcia, per comprar una xeringa, esparadrap enreixat i “betadine” i també vam entrar a comprar compreses “noche” con ales, a un Schlecker , per acomodar les nostres plantilles de les trakkings i fer-les més seques i suaus, seguim sortint del nucli antic i podem veure el barroc Arco de San Benito.

Arco de San Benito

Va ser construït el 1662 segons el disseny de l'arquitecte Felipe Berrojo, per substituir a la portada romànica anterior que estava en ruïnes. L'enginyer de camins Eduardo Saavedra, en projectar la carretera nacional N-120 al seu pas per Sahagún, la va fer passar sota el mateix a manera d'arc del triomf, tal com es pot contemplar en l'actualitat


Més endavant, travassem el riu Cea pel Puente Canto, el seu origen va ser romà, sentreconstruït en 1085 per Alfonso VI de León i reformat novament al segle XVI per Francisco Aguilar i al segle XIX per Eduardo Galán Mendizábal. Està construït amb grans carreus de pedra, constantde cinc arcs recolzats sobre pilastres.
I sortim de la ciutat de Sahagún.


Continuem per un passeig arbrat i paral.lel a la carretera d'accés a la N-120, al peu de la carretera nacional, desapareixen els arbres i el passeig es converteix en un caminador que, en ocasions, s'estreny. Fregant la vegetació que ens separa de la carretera salvem un rierol i mig quilòmetre després creuem la N-120. En breu, trobem un cartell de pedra que adverteix, malament, de la doble alternativa que es presenta: de front es continua pel Reial Camí Francès cap a Bercianos i el Burgo Ranero. Cap a la dreta, salvant l'autovia A-231 per un pont, s'accedeix a Calzada del Coto, a on una dona ens diu, que si seguim per aquesta alternativa ens trobarem en una via romana mal empedrada, (De fet, la denominació Trajana no está ben empleada i, en realitat aquest camí roma va ser el Camino de Santiago Primigenio), i com la Marga ja te els peus malament, tornem enrere a creuar l’autovia A-231 i buscar el Reial Camí Francès, que ara si, amb l’explicació i veient altres peregrins el trobem ràpid.
Una pista de terra, construïda expressament per als peregrins i ombrejat per una fila sense fi de plataners i encara que aquesta alternativa es dos quilòmetres més llarga que l’altre, transcorre pla del tot, amb unes rectes de 10 Km., a on et dona temps de reflexionar i observar el reptitiu paisatge que inclús es torna monòton.
Al costat flueix una pista asfaltada utilitzada pels peregrins en bici, desprès de més d’una hora a mà esquerra, veiem en una esplanada l’ermita de Nostra Senyora de Perales del segle XVII.
localitzada als afores del poble el qual s'accedeix per un camí anomenat El Caserío en aquest recinte ubiquem l'Hospital de Cebreiro de l'any de 1186 donat per Fernando II de Lleó.
I més endavant, després de creuar un rierol i deixar de banda la creu malauradament maltractada i trencada en record del peregrí alemany Manfred Kress Friedrich, mort el 09-06-1998, entrem a Bercianos del Real Camino.


Travessem la localitat pel seu carrer Major i les cases d’adobe, sense parar-nos, només destacant la nova construcció de l’esglesia del Salvador substituint l'antiga donada per Fernando II de León al 1186, a l’hospital  del Cebreiro, fins que es va desplomar el 8 de juny de 1998, Bercianos del Real Camino lluïa amb orgull la torre de la seva Església de Sant Salvador, de més de trenta metres d'alt, que per estar edificada sobre unes bodegues va acabar venint avall.
Actualment s'ha aixecat una nova església amb un format molt original, ja que el cos principal de la mateixa, el campanar i la torre amb el niu de cigonya incorporat, tenen tres ubicacions diferents i distants. Deu tractar-se d'un nou concepte d'arquitectura religiosa o al menys tanta a la Marga com a mi, ens va sorprendre molt
Deixem el poble per reprendre la pista dels plataners, contemplant les petites parcel.les de vinya i passant al llarg de varis raneros, que negavant el camp a par-celes en varies ocasions a ambdós bandes del caminador, encuriosit me’n vaig acostar a un on i havia una caseta d’observació d’ocells de fusta, era perfecta molt tranquil, poc després arribem a una zona de descans situada al costat del rierol de l'Olmo.
La pista segueix arbrada i avança fins a un viaducte de l'autovia A-231, que trobem en obres i mal senyalitzat i seguim al darrera d’un grupet de gent que ens anem veient des de fa unes hores i resulta que anem tots malament, acabem en una pista que ens porta a una carretera local i podem rectificar passant l’autovia per sobre entrant a El Burgo Ranero.


Entrem per la seva Àrea de Servei que recordem haver estat fa temps amb el cotxe amb les nenes i el Turi i seguim caminant fins trobar les senyals que ens portant pel carrer Real a prop de l’alberg La Laguna, al que trobem sense gaires dificultats, al cel se esta tornant negre nit i les  granotes del "ranero" cada cop canten més alt.
Quan arribem entrem i no habia ningú per rebre'ns i una dona de Nova Zelanda, hem diu que hem dirigeixi al Centro de Túrismo Rural Las Piedras Blancas, un restaurant que son els mateixos amos i del que disposen d’habitacions individuals, la Marga es queda perquè ja estem molt cansats i no vol donar ni un pas més que no sigui necessari, així que m’hi acosto i hem diuen que ens instal·lem ens dutxem i quedem que quant vingui el noi que s’han cuida ja pagarem i tal.
Quant m’ha acabo de dutxar surto al jardí i pràcticol’anglès una mica amb la dona Nova Zelandesa i ella el castellà.
Quant la Marga s’acaba de dutxar, ella soleta es cura les butllofes:
primer: buidant el líquid amb la xeringa
segon: injectant “betadine” dintre la butllofa, us aviso pica molt, però val la pena aguantar, el dia següent no us farà mal res, estarà completament sec.
tercer: cobrir amb l’esparadrap enreixat
quart: treure les plantilles i posar-lis les compreses per mantindre els peus secs, les teniu depenen del que us suïn els peus, cada dia o bé cada dos dies.
Això son detalls molt importants a tenir en compte mentre estem fent el “camino” i a la que sempre li agrairé a la nostre mestre de l’alberg Maribel Roncal de Zizur Menor, mestressa i hospitalera, una persona que s’ha implicat al camí, inclús amb les seves propietats i ha avocat la seva vida a ajudar i confortar al Peregrí.
Un cop fetes les cures i tractaments, ens anem al Restaurant Las Piedras Blancas, que esta a uns 300 metres creuant la plaça on es troba al ben mig el ajuntament.
Aquí comença a ploure una mica, desprès de dinar anem a descansar una estona, a on ens presentem amb una noia de Madrid, que patia un esguinç en un peu el que portava inflat i també amb l’Isaac de Xixona, que ens va explicar que era un cosí dels de la Geladeria la Xixonenca del passeig de Manresa.
Desprès sortim per comprar una mica a una botiga al davant de l’ajuntament, quan estem pel camí es posa a ploure a bots i barrals i en segons ens posem perduts, ens aixopluguem a sota el voladís de la teulada de l’ajuntament, només tenim que creuar el carrer per entrar a la botiga, però veiem que si ho fem ens posarem xops, amb l'unica roba que ens queda seca, quan afluixa una mica creuem i anem a comprar desprès depresa tornem a l’alberg i ja no plou tant.
A sigut un moment en la que a caigut de cop tota la negro que i havia al cel, donem una volta al ranero del davant de l’alberg i llegint la seva llegenda entenem el seu nom:


LA LLEGENDA DE “LA LAGUNA DE LA MANZANA”
A l’entrada del Burgo Ranero, poble situat al Camino de Santiago, hi ha part del que fos una gran laguna, avui anomenada de la Manzana.
Sobre aquesta creixen joncs i plantes aquàtiques, ocultant la seva profunditat i el reflex de la torre de l'església.
Explica la Llegenda, que en un altre temps sortien de les seves aigües tota mena de rèptils i amfibis, i tal el seu nombre, que van donar nom al poble.
Tal era el temor i la repugnància que provocaven les fosques aigües de la llacuna, que molts veïns van haver de canviar les seves cases.
També els peregrins van variar la ruta vorejant els carrers del poble per evitar trobar-se en quant allà hi havia.
Una tarda de juny de l'any 1100, vespra de Sant Joan, va aparèixer pel camí un peregrí que va preguntar a un nen on buscar aixopluc aquesta nit.
El petit li va indicar que a aquella hora només quedava la seva casa, però li va advertir de la inconveniència que estigués propera al llac.
El peregrí va somriure i no donant importància a tot allò que el nen deia, es va allotjar a casa seva.
Després de sopar, el peregrí es va retirar a la seva estança.
Aquella nit, com moltes altres, les cases estaven tancades, però tot i així el so de les granotes i gripaus era immens.
L'endemà, el peregrí va extreure del seu sarró una bella poma que es disposava a dipositar al costat del coixí del nen, però aquest es va despertar.
Sorprès pel fet que li donés la poma, quedant-li encara tant camí per davant, el vell peregrí li va dir que havia fet el camí moltes vegades i que santiago li havia obsequiat amb el millor dels dons: "La generositat de la gent i la ingenuïtat d'un nen ". Per això no li espantaven els llacs repugnants com aquell.
Es va acomiadar del nen i li va donar un consell: "que quan acabés de menjar la poma, llancés el cor al llac i llavors tot ho veuria més clar".
El nen va seguir el seu consell i a mesura que anava menjant la poma, sentia que era més fort, va desaparèixer la seva por al llac i al llançar les restes, prodigiosament el llac s'anava fent més clar.
Encara avui, una part del llac romandre net, sense mala herba alguna i el raucar de les granotes és suau i musical, com si la presència d'aquell peregrí es mantingués present, malgrat el transcurs dels segles que han passat …
Desprès de fer unes quantes fotos anem al menjador comunitari de l’alberg i tots dos solets ens fem un bon sopar, senzill i català.
Pa amb tomàquet, embotits i maduixetes i qui no es conforma es perquè no vol.
Preparem totes les coses per la següent jornada i a dormir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada