dissabte, 23 d’abril de 2011

Etapa-20 Astorga - Rabanal del Camino

Aquest dissabte, 23 d’abril, ens despertem als voltants de les 6 del matí i a dos quarts de 7, per recorre 20,5 Kms., una etapa en comparació curta que no a de portar gaires enrenous, comencem a caminar, sortim de l’alberg al carrer cap a l’esquerra, a la cantonada tombem a la dreta,  seguim les senyals grogues fins trobar un passeig paral.lel a la LE-142, per on baixem suaument fins a l'altura de Valdeviejas.


a un quilometre de Astorga trobem l'ermita de l'Ecce Homo, construcció del segle XVIII que va ser restaurada completament el 2007, el seu ermità, matina i segella i també facilita credencials,  a continuació travessem aquest poble tant petit, que deixem enrere i salvem l'autovia A-6, per un pas elevat.
Un caminador al peu de la LE-142 ens espera per conduir-nos desprès de travessar un altre cop el riu Jerga, per un paisatge que a poc a poc comença a ser diferent, ja estem més envoltats de rouredes i pinars i ens trobem a l’horitzó envoltats de muntanyes que poc a poc ens embolcallen fins a Murias.


Aquesta es una població típica maragata a la qual entrem després de salvar la llera del riu Jerga. La parroquial de San Esteban, del XVIII, queda a mà dreta i travessem Murias per un carrer lateral, on hi ha la fonda i l'alberg privat.
Sortim del poble per una pista de grava envolcallada a banda i banda de matolls. Una llarga recta de més de dos quilòmetres ens porta a creuar la LE-142, carretera que deixem per un caminadors enganxat a la LI-CV-192.


A prop de mitja hora després arribem, ascendint de forma molt suau, al centre de Santa Catalina de Somoza. També es un antic poble de traginers maragatos, com tots els dels voltants i de fortes cases amb portalons de doble fulla sempre pintats d'algun color primari, seguim pel carrer Real.
Fins trobar un bar que també es alberg a on parem per esmorzar, aquí ens tornem a retrobar amb les noies de Guipuscoa, a les que ja no tornarem a veure més, un cop esmorzats ens acomiadem i seguim a les afores del poble per uns caminadors de la LE-CV-192 que, de nou en un ascens gairebé imperceptible, ens acosta fins a la població de El Ganso.


A l’entrada del poble les senyals del camino ens desviant a la dreta del calle Real fins trobar el Bar Meson Cowboy, aquí la Marga es desinfla i desprès de seguir patint totes les jornades el dolor d’una tendinitis ja no li permet seguir.
Té el peu inflat i dolorit,  per tant decidim que com estem molt a prop del nostre final del camino, que ella es quedara aquí amb les motxilles i jo podré així seguir més lleuger fins a Rabanal a buscar el cotxe i anar-la a trobar.
I així o fem li deixo la meva motxilla i segueixo el camí fen un gir a l’esquerra, vaig a trobar la Calle Real, cantonada  amb la Esglèsia de Santiago.
El mateix carrer Real es la carretera LE-CV-192, que anirè seguint, en alguns trams per un caminador, que de vegades s'estreny i obliga a caminar sobre l'asfalt, encara que també s'eixampla al costat d'una pineda replantada per l’explotació forestal, com que em sento en forma i no porto la motxilla, en ve de gust còrrer una mica i així o faig pràcticament vaig recòrrer tot el trajecte fins a Rabanal corrent.
Després deixo a mà dreta passem de llarg la cruïlla a Rabanal Viejo i Maluenga i després del riu de Rabanal Viejo, abandono la carretera per prendre una senda que puja entre un roureda, que vaig còrrer molt bé i segur.
Avanço enganxat a una tanca rematada de creus fetes amb pals dels pelegrins que s'aturen a col.locar el seu, durant les diferents etapes ja n'hem trobat d’altres similars.
De nou al costat de la carretera i a un quilometre i mig del final, veig a mà esquerra, el monumental i centenari roure del pelegrí, conegut pel sobrenom de carballo de Fonso Pedredo.
A mà esquerra deixo l'ermita del Cristo de Vera Cruz i abandonem la carretera per entrar per la dreta a Rabanal, aquí deixo de còrrer perquè hem fa una mica de vergonya, sense motxilla, com si paques i segueixo a peu, però a pas valent.


Aquí a la cruïlla de la carretera amb l’entrada que ens porta a l’alberg i al carrer Real, amb trobo amb un bon manat de bens, amb els que faig broma, provocant-los, segueixo i el primer que faig es anar a encarregar un Cocido Maragato, del que ja ens han parlat molt i es típic d’aquesta comarca, desprès veig per última vegada la parella de dues dones del nord d’Italia, mentre baixo pel carrer passo per l’alberg per dir-lis el que passa i que si no veuen el cotxe, es que l’he agafat jo.
Així que agafo el cotxe i vaig a buscar a la Marga, arribo i la trobo igual que l’he deixat, agafo les motxilles i carrego el cotxe i agraeixo l’atenció el jefe del Meson.
Arribem a Rabanal i pujem a la nostre habitació, que ja teniem guardada per duxar-nos i tornar a curar els peus a la Marga.
Desprès anem a dinar al “Mesón El Refugio”, un esplendit “cocido maragato” per cada un.
A sigut genial, aquí primer ens han servit tot el tall de l'olla desprès els cigrons i la col i per últim la sopa, el més complicat desprès es aixecar-ta de la cadira i caminar.
Amb la panxa tant plena decidim anar a caminar una mica i ens arribem fins l’Ermita del Bendito Cristo de la Vera Cruz del segle XVIII, gestionada per una junta veïnal, la que trobem tancada.
Aquesta guarda una imatge que s'ha guanyat, entre els feligresos, la fama de concedir favors. Cada any, el 14 setembre organitzen una processó en agraïment als desitjos complerts. En ella, porten un pal en forma de creu, que consta de vint-i-quatre forats per posar espelmes. La tradició mana posar una per cada miracle concedit, i es diu que rara és la processó en la qual queda lliure algun forat.
Al tornar cap al poble davant mateix del nostre l’alberg “La Senda”, comencem a baixar els xais per un marge de pedres i a creuar el carrer per anar a trobar la carretera, tot un espectacle ramader d’antiga tradició en aquesta comarca típica d’aquests pobles i al que gaudim de ple, durant uns quants minuts.
Desprès a l’hora de sopar anem a veure el nostre amic Javier del Real Madrid de la “Posada El Tesin” al costat mateix de l’alberg i ens prepara un bon sopar, deu ser perquè sap que tornarem el proper estiu, es broma.
El cas es que la nostre intenció era menjar algú lleuger desprès del “cocido” i jo vaig acabar menjant uns xurrasco que no mi cavia ni a travessat, una passada, i desprès li vaig demanar postres i en va porta els que tenia guardats per ell, desprès fem pata la xarrada, a estones entre client i client.

A l’hora anem a dormir pensant amb la tornada amb el nostre cotxe, contant que el proper estiu tornarem a aquest petit però encantador poble per tornar a començar la nostre etapa d’estiu’11 del camino.
Ja sabeu fins aviat i “Buen Camino” Peregrino.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada